Missió a Funhalouro

Com a tot arreu un país és molt més que la seva capital o les grans ciutats i nosaltres hem tingut l’oportunitat de descobrir-ho només arribar a Moçambic. Dimarts passat vam deixar Maputo per anar cap a la seca (i sense connexió a Internet) regió de Funhalouro, on ESF juntament amb la UNAC (Unió Nacional de Camperols) està duent a terme una tasca de construcció de bombes i pous per a les diferents comunitats que allà viuen.

Com tots sabreu, a Europa hi ha una crisi econòmica (qui no ho sàpiga que miri les notícies) i les ajudes a projectes de col·laboració internacional estan aturades o cancel·lades; doncs bé el projecte que està duent a terme ESF en aquesta regió també s’ha vista afectat per la situació econòmica i han hagut d’aturar la seva activitat a la zona. La nostra feina consisteix en fer un vídeo que posi de manifest les conseqüències del cessament de les activitats d’ESF per tal d’intentar que l’administració reprengui les ajudes o si més no fer evident la situació existent.

La nostra estada a Funhalouro ha estat breu però intensa. Així doncs dimarts passat ben d’hora pel matí vam agafar un autocar vell i atrotinat amb gent de peu i un munt d’embalums, per anar cap a Massinga a la província de Inhambane. Un cop allà, després de 8 hores de viatge, ens va venir a buscar el Sr Rafael, per portar-nos fins a Funhalouro que encara estava a tres hores més de cotxe per una carretera de terra plena de forats. Finalment al vespre vam arribar a la nostra destinació, on la UNAC té una caseta de fusta força arregladeta que ens va servir d’allotjament durant la nostra estada, compartint residència amb els tècnics del projecte, els  Srs. Rafael, Macuacua, Sergio i Herminio, als qui hem d’agrair tota la seva col·laboració durant la nostra estada, a més de la seva paciència amb el nostre portuguès.

La veritat és que després d’entrevistar-nos durant dos dies amb un munt de persones, hem vist com som de poc conscients de la importància d’un bon abastament d’aigua. La gent que ja tenia una bomba d’aigua prop de casa seva estava molt contenta perquè ara tan sols trigaven un quart d’hora en anar a buscar aigua per abastar casa seva, poder regar les seves hortes i donar de veure al seu bestiar. Per contra altra gent a qui no s’ha pogut acabar la infraestructura (el forat del pou està fet però falta la bomba) ha de caminar grans distàncies per anar a buscar aigua. Molts relataven com triguen varies hores per anar i tornar del punt d’aigua més proper on a més a més obtenen un aigua que no té les mínimes condicions de salubritat. L’aigua és un tresor i hem de ser-ne conscients.

Totes les persones entrevistades eren gent senzilla, preocupats pel seu futur i amb l’esperança que el que nosaltres havíem anat a fer allà pogués ajudar a millorar la situació. Tant és així que en acabar les entrevistes a Chungueta, una de les comunitats, ens van voler obsequiar…. una gallina!! … viva!! Ens vam quedar de pedra, amb una sensació molt estranya de barreja d’emocions: sorpresa, admiració, responsabilitat i una certa preocupació per les expectatives que aquella gent havia posat en la nostre feina.

Dijous per la tarda, vam agafar els trastos, la gallina viva i vam sortir cap a Inhanbane, on al dia següent vam realitzar la darrera entrevista. Allà també vam conèixer a altres cooperants que desenvolupaven les seves tasques en aquesta localitat.  Al migdia un oncle del Sr. Rafael va tenir l’amabilitat de matar i cuinar-nos la gallina, ja que ja ens vèiem amb una gallina viva corrent per la nostre casa a Maputo.

Dissabte ben d’hora pel matí vam sortir cap a Maputo on hi vam arribar després d’una pila d’hores a la carretera.