L’etern retorn a casa

Ja tot s’ha acabat,
s’escampa la pols del combat…

Ja som a casa.

El viatge de tornada va ser un via crucis amb múltiples etapes que va començar dimarts de la setmana passada quan a les 19:00 h vam agafar el maximbombo [autocar cutre] que ens havia de portar a Johannesburg. Aquesta va ser potser la part més incòmoda de tot el trajecte, ja que, tot i que la distància no era excessiva (uns 550 km), el vehicle, amb files de cinc seients (dos més tres) i un passadís per on s’havia d’avançar de costat, estava dissenyat per interferir al màxim amb el benestar i l’ergonomia, i el seu estat de conservació, amb la meitat dels seients que estaven travats en posició abatuda i els llums del passadís gairebé tots trencats, encara ajudava més al mal d’esquena i a l’insomni. Cap a les 21 h vam arribar a la frontera i va començar el joc de l’oca amb l’estampament dels respectius segells de sortida i entrada als passaports i els corresponents controls policials intermedis; per sort, aquest cop no va haver cap problema amb duanes i declaracions. Un cop acabats tots els tràmits la resta del viatge cap a Johannesburg va transcórrer sense cap incidència, amb els ulls tancats i la regió lumbar cada cop més encarcarada.

Vam arribar a Park Station, a Johannesburg, a les 4:30 h de la matinada, mitja hora més aviat de l’hora prevista (no ens ho podíem creure!), i vam estar fent temps a que obrís el tren cap a l’aeroport. Com ja havia passat a l’anada feia un fred que pelava, però aquest cop els mulungus havíen après la lliçó i portaven preparades les jaquetes i els jerseis. A les 6:30 h, aprofitant que van obrir les primeres cafeteries vam poder fer el primer esmorzar a un preu realment raonable des de feia més de dos mesos i després ja vam agafar el tren. L’espera a l’aeroport va ser força llarga, ja que el vol cap a Istanbul no sortia fins a les 18:45 h, i els tràmits del check in no els vam poder fer fins un parell d’hores i escaig abans, de manera que vam tenir gairebé deu hores poder gaudir de l’arquitectura civil sud-africana, dels bancs del vestíbul de l’aeroport i  de tant en tant de la vista d’algun dels passavolants. Durant l’estada vam coincidir amb una de les cooperants que havíem conegut a Inhambane, que per un retard de vols i la negligència de LAM havia perdut l’enllaç a Jo’burg i portava des del dia anterior buscant un vol que la portés cap a casa; per sort, estant nosaltres allí va poder solucionar el marró i trobar in extremis un passatge cap a Barcelona [esperem que la resta del viatge anés bé i tinguessis un bon retrobament, Cèlia]. No voldríem deixar de comentar que la sala de fumadors de l’aeroport de Johannesburg és una passada, com en els vells temps!

No podem dir que el vol fins a Istambul transcorregués sense cap incidència, perquè en un moment donat es va sentir que per megafonia es demanava si hi havia algun metge a l’avió… i mira tu, va resultar que sí que n’hi havia un… però només un! Què hi farem! La situació, però, es va resoldre fàcilment i, ara sí, el vol va prosseguir amb normalitat, arribant a la seva destinació a les 4:30 h de la matinada tal i com estava previst.

I també tal i com estava previst ens vam haver d’estar esperant a la sala de trànsits de l’aeroport d’Istanbul més de 15 hores, fins a les 21:05 h que era l’hora de partida del vol cap a Barcelona. Vam haver de fer mans i mànigues per no morir-nos d’avorriment, anant amunt i avall i visitant mil cops les botigues del duty free. Per sort, vam trobar un bar on tenien connexió gratuïta a Internet i vam poder treure el ventre de penes de dos mesos havent de controlar els minuts de consum: en aquelles hores vam fer més consultes i vam escriure més correus que en tota l’estada a Moçambic. En contrapartida vam haver de pagar les aigües a uns 3 € i els cafès a uns 5 € (i a sobre, com que la moneda allí era la lira turca quan pagaves en euros o en dòlars arrodonien a l’alça i no et tornaven cap canvi!); lògicament, i com a bons catalans, vam saber passar més de dotze hores amb tres aigües.

El darrer dels vols va ser bastant tranquil, i d’ell només farem esment del dinar de la Senyoreta Pepis, els moments de lucidesa entre ronc i ronc (ja estàvem que no podíem ni obrir els ulls) i una samarreta de tirants blava.

Vam arribar a Barcelona als volts de la mitjanit, 54 hores i més d’11 000 km després de sortir de Maputo, només pensant en arribar a casa i al nostre enyorat llit.

I la resta ja és història.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


+ seven = 13

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>