Pugons cavalcant pasteretes

L’Univers en un electró: si ens posem a ampliar el nostre entorn podem trobar escenes que ens evoquen paisatges i criatures d’un món imaginari. Aquí veiem aquests pugons alimentant-se d’unes pasteretes sobre una branca de mimosa.

 

Una escapada al Kruger

No podíem deixar escapar l’oportunitat de conèixer el Parc Kruger tenint-lo tan a la vora, així que el cap de setmana passat, aprofitant que uns nous amics havien llogat un cotxe per anar-hi, ens vam unir a ells. Va ser un pla molt improvisat i sense gaire preparació: divendres pel vespre ens ho proposaven i dissabte de matinada ja estàvem en marxa.

Família de senglars

Picture 1 of 21

La distància és molt curta i per això es preveia que el viatge només havia de durar al voltant d’una hora, però vam decidir de quedar ben aviat, a les sis del matí, per poder aprofitar el dia. Aviat vam adonar-nos de l’encert de la nostra decisió, ja que havíem oblidat els tediosos tràmits i les llargues cues de la doble duana, primer al costat moçambicà i després al sud-africà, que, amb declaració de cotxe llogat inclosa, ens van fer deixar allí al voltant d’un parell d’hores i arribar a les portes del parc a vora de les deu del matí. De tota manera, què volíem? Som a Àfrica i aquí les coses van al seu ritme lent i pausat, sense presses, com si en algun moment s’hagués aturat el seu rellotge per fer-nos assaborir amb més sibaritisme cada instant.

La diferència entre Moçambic i Sud-Àfrica es va fer palesa ja només travessar la frontera, en la qualitat de les carreteres, la sensació de netedat, la distribució més racional de les construccions, els inacabables conreus a ambdós costats amb immensos sistemes de rec mòbil, les botigues plenes d’articles atractius i ben ordenats… semblava que havíem creuat una frontera delimitat¡da per una serralada infranquejable de milers de metres d’alçada que separés dues valls amb característiques geoclimàtiques absolutament diferents, però la veritat és que la transició geogràfica entre tots dos països es produeix en continuïtat a través d’una gran plana i l’únic que els separa és una barrera de filferro espinós amb abast només humà. És una llàstima veure unes diferències tan notables a banda i banda; haver estat al costat moçambicà durant setmanes veient el que s’ha de pagar per bens bàsics com la llet, els cereals, l’oli i tants d’altres que, per no produir-se en el país (!), s’han d’importar del del costat.

No és la nostra intenció oferir aquí una descripció de la vida i miracles del Parc Kruger, ja que en comptes de copiar i enganxar nosaltres els continguts de la wikipedia/viquipèdia podeu consultar-la vosaltres directament. Només us direm que es tracta d’un immens parc natural situat a Sud-Àfrica just al costat de la frontera amb Moçambic, amb una extensió comparable amb la d’Israel (…ja estem copiant!), i amb una extraordinària riquesa d’espècies animals. Els que hem tingut la sort d’haver estat ja en algun dels parcs naturals africans coneixem la famosa expressió dels Big Five (els Cinc Grans), que fa referència a cinc grans animals mítics que tothom vol contemplar: el lleó, l’elefant, el búfal, el rinoceront i el lleopard. Evidentment, tothom té les seves pròpies expectatives pel que fa al que pretén trobar-se quan va a un parc d’aquestes característiques, però el poder veure directament i en llibertat els Big Five és tot un repte i constitueix com una mena de culminació personal. No els vam arribar a veure tots cinc, ja que com sempre se’ns va escapar el més preuat per nosaltres: el lleopard. Tot i així els altres quatre sí que van fer presència i fins i tot ens vam trobar cara a cara, amb un immens rinoceront blanc, tan gairebé a tocar que fins i tot vam pensar que potser hauríem de córrer, cosa que no ens havíem ni plantejat com a possible… i impales, i nyus, i zebres, i senglars, i majestuoses girafes, i hipopòtams, i mones, i kudus, i una munió d’espècies d’ocells de mil colors que es van arremolinar al nostre voltant mentre dinàvem, plantant-se descaradament a sobre de la taula per veure si podien pispar alguna molleta (quina raó que tenies, Francesc, quan ens parlaves de com de desconfiats són els animals europeus en comparació amb els d’altres regions del món!).

Acabada la visita al parc, vam posar rumb a casa en un viatge de tornada ple de petites incidències. Per començar, de nou els farragosos tràmits de la doble duana en la que, aquest cop sí, van intentar enganxar a un dels nostres companys amb una suposada (i inexistent) incorrecció burocràtica que els hi permetés clavar-li una bona multa l’import de la qual es podés després embutxacar el funcionari de torn; malauradament per ells, es van trobar amb algú que no va voler donar el seu braç a tòrcer i que, com a brasiler que era, coneixia bé l’idioma, de manera que aquell vespre es van haver de quedar amb les ganes de fer-se el sobresou. Les aventures no van acabar aquí, ja que després de parar-nos dos cops a la carretera en controls policials sense més rellevància, en arribar a l’entrada de Maputo un últim control policial no va poder evitar la temptació d’aprofitar l’oportunitat que brindava un cotxe amb quatre turistes blancs: ens van fer sortir a tots el vehicle i ens van demanar la documentació, informant-nos que, casualment, cap dels quatre, per un motiu o un altre, tenia els papers en regle i que tots ens trobàvem en una situació administrativament irregular; ni tan sols el cotxe complia amb els requeriments. Ens van tenir més de tres quarts d’hora discutint i justificant, i fins i tot el Tabare va arribar a trucar a l’ambaixada, i finalment, quan van veure que no erem la presa fàcil que estaven buscant i que no afluixaríem la mosca fàcilment (no deuen saber que els catalans tenim aquell espasme natural que ens causa tantes dificultats per obrir el puny), ens van acabar deixant marxar, no sense abans fer un últim intent i regirar-nos a tots quadre de dalt a baix en busca de “drogues o armes” (les nostres dificultats per contenir un sorollós atac de riure només quedaven apuntalades per la por a possibles represàlies degudes a una manca de respecte a l’autoritat).

És una llàstima que en un país amb un potencial turístic tan gran que li podria suposar una important font d’ingressos i, per tant, de riquesa la policia es dediqui a espantar els visitants amb tanta impunitat que fins i tot en les guíes de viatge té una secció dedicada.