Una escapada al Kruger

No podíem deixar escapar l’oportunitat de conèixer el Parc Kruger tenint-lo tan a la vora, així que el cap de setmana passat, aprofitant que uns nous amics havien llogat un cotxe per anar-hi, ens vam unir a ells. Va ser un pla molt improvisat i sense gaire preparació: divendres pel vespre ens ho proposaven i dissabte de matinada ja estàvem en marxa.

Família de senglars

Picture 1 of 21

La distància és molt curta i per això es preveia que el viatge només havia de durar al voltant d’una hora, però vam decidir de quedar ben aviat, a les sis del matí, per poder aprofitar el dia. Aviat vam adonar-nos de l’encert de la nostra decisió, ja que havíem oblidat els tediosos tràmits i les llargues cues de la doble duana, primer al costat moçambicà i després al sud-africà, que, amb declaració de cotxe llogat inclosa, ens van fer deixar allí al voltant d’un parell d’hores i arribar a les portes del parc a vora de les deu del matí. De tota manera, què volíem? Som a Àfrica i aquí les coses van al seu ritme lent i pausat, sense presses, com si en algun moment s’hagués aturat el seu rellotge per fer-nos assaborir amb més sibaritisme cada instant.

La diferència entre Moçambic i Sud-Àfrica es va fer palesa ja només travessar la frontera, en la qualitat de les carreteres, la sensació de netedat, la distribució més racional de les construccions, els inacabables conreus a ambdós costats amb immensos sistemes de rec mòbil, les botigues plenes d’articles atractius i ben ordenats… semblava que havíem creuat una frontera delimitat¡da per una serralada infranquejable de milers de metres d’alçada que separés dues valls amb característiques geoclimàtiques absolutament diferents, però la veritat és que la transició geogràfica entre tots dos països es produeix en continuïtat a través d’una gran plana i l’únic que els separa és una barrera de filferro espinós amb abast només humà. És una llàstima veure unes diferències tan notables a banda i banda; haver estat al costat moçambicà durant setmanes veient el que s’ha de pagar per bens bàsics com la llet, els cereals, l’oli i tants d’altres que, per no produir-se en el país (!), s’han d’importar del del costat.

No és la nostra intenció oferir aquí una descripció de la vida i miracles del Parc Kruger, ja que en comptes de copiar i enganxar nosaltres els continguts de la wikipedia/viquipèdia podeu consultar-la vosaltres directament. Només us direm que es tracta d’un immens parc natural situat a Sud-Àfrica just al costat de la frontera amb Moçambic, amb una extensió comparable amb la d’Israel (…ja estem copiant!), i amb una extraordinària riquesa d’espècies animals. Els que hem tingut la sort d’haver estat ja en algun dels parcs naturals africans coneixem la famosa expressió dels Big Five (els Cinc Grans), que fa referència a cinc grans animals mítics que tothom vol contemplar: el lleó, l’elefant, el búfal, el rinoceront i el lleopard. Evidentment, tothom té les seves pròpies expectatives pel que fa al que pretén trobar-se quan va a un parc d’aquestes característiques, però el poder veure directament i en llibertat els Big Five és tot un repte i constitueix com una mena de culminació personal. No els vam arribar a veure tots cinc, ja que com sempre se’ns va escapar el més preuat per nosaltres: el lleopard. Tot i així els altres quatre sí que van fer presència i fins i tot ens vam trobar cara a cara, amb un immens rinoceront blanc, tan gairebé a tocar que fins i tot vam pensar que potser hauríem de córrer, cosa que no ens havíem ni plantejat com a possible… i impales, i nyus, i zebres, i senglars, i majestuoses girafes, i hipopòtams, i mones, i kudus, i una munió d’espècies d’ocells de mil colors que es van arremolinar al nostre voltant mentre dinàvem, plantant-se descaradament a sobre de la taula per veure si podien pispar alguna molleta (quina raó que tenies, Francesc, quan ens parlaves de com de desconfiats són els animals europeus en comparació amb els d’altres regions del món!).

Acabada la visita al parc, vam posar rumb a casa en un viatge de tornada ple de petites incidències. Per començar, de nou els farragosos tràmits de la doble duana en la que, aquest cop sí, van intentar enganxar a un dels nostres companys amb una suposada (i inexistent) incorrecció burocràtica que els hi permetés clavar-li una bona multa l’import de la qual es podés després embutxacar el funcionari de torn; malauradament per ells, es van trobar amb algú que no va voler donar el seu braç a tòrcer i que, com a brasiler que era, coneixia bé l’idioma, de manera que aquell vespre es van haver de quedar amb les ganes de fer-se el sobresou. Les aventures no van acabar aquí, ja que després de parar-nos dos cops a la carretera en controls policials sense més rellevància, en arribar a l’entrada de Maputo un últim control policial no va poder evitar la temptació d’aprofitar l’oportunitat que brindava un cotxe amb quatre turistes blancs: ens van fer sortir a tots el vehicle i ens van demanar la documentació, informant-nos que, casualment, cap dels quatre, per un motiu o un altre, tenia els papers en regle i que tots ens trobàvem en una situació administrativament irregular; ni tan sols el cotxe complia amb els requeriments. Ens van tenir més de tres quarts d’hora discutint i justificant, i fins i tot el Tabare va arribar a trucar a l’ambaixada, i finalment, quan van veure que no erem la presa fàcil que estaven buscant i que no afluixaríem la mosca fàcilment (no deuen saber que els catalans tenim aquell espasme natural que ens causa tantes dificultats per obrir el puny), ens van acabar deixant marxar, no sense abans fer un últim intent i regirar-nos a tots quadre de dalt a baix en busca de “drogues o armes” (les nostres dificultats per contenir un sorollós atac de riure només quedaven apuntalades per la por a possibles represàlies degudes a una manca de respecte a l’autoritat).

És una llàstima que en un país amb un potencial turístic tan gran que li podria suposar una important font d’ingressos i, per tant, de riquesa la policia es dediqui a espantar els visitants amb tanta impunitat que fins i tot en les guíes de viatge té una secció dedicada.

 

Aigua a Funhalouro

Suposem que molts de vosaltres us preguntareu que si això és un fotobloc, on són les fotos. Teniu tota la raó, de manera que finalment us oferim un petit reportatge on es resumeixen els problemes d’obtenció d’aigua que tenen al districte de Funhalouro, a Moçambic.

Naix el dia

Picture 1 of 16

Naix el dia

 

Missió a Funhalouro

Com a tot arreu un país és molt més que la seva capital o les grans ciutats i nosaltres hem tingut l’oportunitat de descobrir-ho només arribar a Moçambic. Dimarts passat vam deixar Maputo per anar cap a la seca (i sense connexió a Internet) regió de Funhalouro, on ESF juntament amb la UNAC (Unió Nacional de Camperols) està duent a terme una tasca de construcció de bombes i pous per a les diferents comunitats que allà viuen.

Com tots sabreu, a Europa hi ha una crisi econòmica (qui no ho sàpiga que miri les notícies) i les ajudes a projectes de col·laboració internacional estan aturades o cancel·lades; doncs bé el projecte que està duent a terme ESF en aquesta regió també s’ha vista afectat per la situació econòmica i han hagut d’aturar la seva activitat a la zona. La nostra feina consisteix en fer un vídeo que posi de manifest les conseqüències del cessament de les activitats d’ESF per tal d’intentar que l’administració reprengui les ajudes o si més no fer evident la situació existent.

La nostra estada a Funhalouro ha estat breu però intensa. Així doncs dimarts passat ben d’hora pel matí vam agafar un autocar vell i atrotinat amb gent de peu i un munt d’embalums, per anar cap a Massinga a la província de Inhambane. Un cop allà, després de 8 hores de viatge, ens va venir a buscar el Sr Rafael, per portar-nos fins a Funhalouro que encara estava a tres hores més de cotxe per una carretera de terra plena de forats. Finalment al vespre vam arribar a la nostra destinació, on la UNAC té una caseta de fusta força arregladeta que ens va servir d’allotjament durant la nostra estada, compartint residència amb els tècnics del projecte, els  Srs. Rafael, Macuacua, Sergio i Herminio, als qui hem d’agrair tota la seva col·laboració durant la nostra estada, a més de la seva paciència amb el nostre portuguès.

La veritat és que després d’entrevistar-nos durant dos dies amb un munt de persones, hem vist com som de poc conscients de la importància d’un bon abastament d’aigua. La gent que ja tenia una bomba d’aigua prop de casa seva estava molt contenta perquè ara tan sols trigaven un quart d’hora en anar a buscar aigua per abastar casa seva, poder regar les seves hortes i donar de veure al seu bestiar. Per contra altra gent a qui no s’ha pogut acabar la infraestructura (el forat del pou està fet però falta la bomba) ha de caminar grans distàncies per anar a buscar aigua. Molts relataven com triguen varies hores per anar i tornar del punt d’aigua més proper on a més a més obtenen un aigua que no té les mínimes condicions de salubritat. L’aigua és un tresor i hem de ser-ne conscients.

Totes les persones entrevistades eren gent senzilla, preocupats pel seu futur i amb l’esperança que el que nosaltres havíem anat a fer allà pogués ajudar a millorar la situació. Tant és així que en acabar les entrevistes a Chungueta, una de les comunitats, ens van voler obsequiar…. una gallina!! … viva!! Ens vam quedar de pedra, amb una sensació molt estranya de barreja d’emocions: sorpresa, admiració, responsabilitat i una certa preocupació per les expectatives que aquella gent havia posat en la nostre feina.

Dijous per la tarda, vam agafar els trastos, la gallina viva i vam sortir cap a Inhanbane, on al dia següent vam realitzar la darrera entrevista. Allà també vam conèixer a altres cooperants que desenvolupaven les seves tasques en aquesta localitat.  Al migdia un oncle del Sr. Rafael va tenir l’amabilitat de matar i cuinar-nos la gallina, ja que ja ens vèiem amb una gallina viva corrent per la nostre casa a Maputo.

Dissabte ben d’hora pel matí vam sortir cap a Maputo on hi vam arribar després d’una pila d’hores a la carretera.

 

 

Primer cap de setmana a Maputo

Hola a tothom,

Finalment dissabte per la tarda (un dia abans del que pensàvem) vam poder traslladar-nos a l’habitació que haviem aparaulat des de Barcelona. Vam deixar el backpackerrs en el que estàvem i ens vam mudar a la que serà la nostre llar els propers dos mesos. El barri és força bonic i pel que ens han dit força segur. La casa és molt acollidora, té una saleta comunitària amb un parell de sofàs on podem seure a llegir, una cuina amb el material suficient per preparar àpats senzills i l’habitació àmplia amb un petit escritori per poder treballar.

El que més ens va sobtar va ser, quan vam anar a fer la compra per tenir algunes coses de primera necessitat, que els preus dels productes bàsics són desorbitats: una ampolla de llet 65 Mt, que al canvi venen a ser 65 duros (hem descobert que més o menys un Mt son 5 pessetes, ha, ha… qui ens diria que tornariem a les pessetes, bé per els més joves dir que 65 duros són uns 1,80 €), un paquet de cereals 115 Mt/duros és a dir 3,30 €… i així anar sumant. Sembla pel que ens han comentat que la majoria de productres són d’importació i aixó fa que s’encareixin de forma espectacular. Però bé, finalment hem trobat un paki, que sembla te uns preus més ajustats; tot serà veure després quina qualitat tenen els productes… haurem d’experimentar.

A més de la mudança, dissabte al matí vam tenir la nostra primera activitat amb ESF i Kuwuka (que és la ONG local amb la que treballa ESF). L’activitat consistia en anar al barri on es vol dur a terme el projecte (Maxaquene A) per parlar amb la comunitat i presentar-se oficialment, parlar de qui són, què  suposa la col·laboració veïnal, per més endavant en un altre acte explicar més exactament en que consisteix el projecte. En aquesta reunió van asistir diferents membres de la comunitat, jefes de quarterao, el regulo del barri… i altres persones interesades en les millores socials del barri. Tota l’activitat es va dur a terme en les instal·lacions de una escola situada dins el barri (gran molt gran, però força degradada), hi havien nens jugant ja que en ser dissabte no tenien classe. Després de tots els parlaments i activitats participatives dels membres de la comunitat on s’intentava que reflectissin les seves preocupacions, desitjos, i interessos vam fer un dinar tots plegats alla mateix.