MATI – A água que não chega

 

A ONG catalã Enginyeria Sense Fronteres (ESF) e a União Nacional de Camponeses – Moçambique (UNAC) estão a trabalhar num projeto para melhorar o acesso das populações à água no distrito de Funhalouro. Este ano, a crise financeira na Europa resultou no cancelamento da maioria dos fundos do governo para as ONG, o que resultou na interrupção da iniciativa em Funhalouro.

Jordi Capell e Tabare Moreyra são estudantes de fotografia na Universidade Politécnica de Catalunha (UPC). Este ano, foram voluntários da ESF, documentando as actividades da organização em Moçambique. Este é o seu primeiro projeto documental, no cual eles aumiram todas as tarefas do processo de produção, com um equipamento muito limitado, mas uma grande dose de motivação. Este trabalho foi financiado em parte com o apoio de uma bolsa do CCD da UPC.

 

Projecció de MATI al Dockanema

Estem molt contents de poder-vos anunciar que el nostre documental MATI - L’aigua que no arriba (MATI - A água que não chega en portuguès) ha estat seleccionat per a la seva projecció el el festival de documentals Dockanema.

El festival Dockanema és una mostra internacional de cinema documental que se celebra amb periodicitat anual a Maputo, la capital de Moçambic, on és un dels esdeveniments culturals més importants de l’any. Enguany se celebra la seva setena edició, on es projectaran més de 80 títols entre els dies 14 i 23 de setembre.

En aquest enllaç podeu consultar el programa del festival:

http://dockanema.files.wordpress.com/2012/09/grelha-dockanema-2012-2.jpg

Com podreu veure, MATI es projectarà el dissabte 15 de setembre a les 16:50 h a la Facultat de Lletres i Ciències Socials de la Universitat Eduardo Mondlane i el dilluns [Segunda Feira en portuguès] 17 de setembre a les 16:50 al Centre Cultural Franco-moçambicà.

També podeu consultar el catàleg del festival [en la pàgina 47 és on figura la ressenya del nostre curt] a:

http://issuu.com/gabrielborges3/docs/7dockanema2012_?mode=window&backgroundColor=%23222222

Estem molt orgullosos de poder presentar el nostre treball en un festival d’aquestes característiques, on s’hi projectaran produccions de figures de la talla d’Oliver Stone.

 

Mati vol dir aigua en xitshwa, la llengua local que es parla en el documental. L’ONG catalana Enginyeria Sense Fronteres (ESF) i la União Nacional de Camponeses (UNAC) de Moçambic han estat traballant conjuntament en un projecte per millorar l’accés a l’aigua al districte de Funhalouro, a Moçambic. Aquest any, degut a la crisi financera que afecta Europa s’ha cancel·lat gran part del finançament governamental a les ONG i com a conseqüència s’ha hagut d’interrompre el projecte d’ESF/UNAC a Funhalouro.

Com a estudiants de fotografia al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), durant l’estiu de 2012 hem treballat amb ESF documentant les activitats d’aquesta ONG a Moçambic. Aquest és el nostre primer documental i en ell hem assumit totes les tasques del procés de producció amb un equipament molt limitat però amb una gran motivació. Aquest treball s’ha realitzat amb el suport parcial d’una ajuda del CCD de la UPC.

 

L’etern retorn a casa

Ja tot s’ha acabat,
s’escampa la pols del combat…

Ja som a casa.

El viatge de tornada va ser un via crucis amb múltiples etapes que va començar dimarts de la setmana passada quan a les 19:00 h vam agafar el maximbombo [autocar cutre] que ens havia de portar a Johannesburg. Aquesta va ser potser la part més incòmoda de tot el trajecte, ja que, tot i que la distància no era excessiva (uns 550 km), el vehicle, amb files de cinc seients (dos més tres) i un passadís per on s’havia d’avançar de costat, estava dissenyat per interferir al màxim amb el benestar i l’ergonomia, i el seu estat de conservació, amb la meitat dels seients que estaven travats en posició abatuda i els llums del passadís gairebé tots trencats, encara ajudava més al mal d’esquena i a l’insomni. Cap a les 21 h vam arribar a la frontera i va començar el joc de l’oca amb l’estampament dels respectius segells de sortida i entrada als passaports i els corresponents controls policials intermedis; per sort, aquest cop no va haver cap problema amb duanes i declaracions. Un cop acabats tots els tràmits la resta del viatge cap a Johannesburg va transcórrer sense cap incidència, amb els ulls tancats i la regió lumbar cada cop més encarcarada.

Vam arribar a Park Station, a Johannesburg, a les 4:30 h de la matinada, mitja hora més aviat de l’hora prevista (no ens ho podíem creure!), i vam estar fent temps a que obrís el tren cap a l’aeroport. Com ja havia passat a l’anada feia un fred que pelava, però aquest cop els mulungus havíen après la lliçó i portaven preparades les jaquetes i els jerseis. A les 6:30 h, aprofitant que van obrir les primeres cafeteries vam poder fer el primer esmorzar a un preu realment raonable des de feia més de dos mesos i després ja vam agafar el tren. L’espera a l’aeroport va ser força llarga, ja que el vol cap a Istanbul no sortia fins a les 18:45 h, i els tràmits del check in no els vam poder fer fins un parell d’hores i escaig abans, de manera que vam tenir gairebé deu hores poder gaudir de l’arquitectura civil sud-africana, dels bancs del vestíbul de l’aeroport i  de tant en tant de la vista d’algun dels passavolants. Durant l’estada vam coincidir amb una de les cooperants que havíem conegut a Inhambane, que per un retard de vols i la negligència de LAM havia perdut l’enllaç a Jo’burg i portava des del dia anterior buscant un vol que la portés cap a casa; per sort, estant nosaltres allí va poder solucionar el marró i trobar in extremis un passatge cap a Barcelona [esperem que la resta del viatge anés bé i tinguessis un bon retrobament, Cèlia]. No voldríem deixar de comentar que la sala de fumadors de l’aeroport de Johannesburg és una passada, com en els vells temps!

No podem dir que el vol fins a Istambul transcorregués sense cap incidència, perquè en un moment donat es va sentir que per megafonia es demanava si hi havia algun metge a l’avió… i mira tu, va resultar que sí que n’hi havia un… però només un! Què hi farem! La situació, però, es va resoldre fàcilment i, ara sí, el vol va prosseguir amb normalitat, arribant a la seva destinació a les 4:30 h de la matinada tal i com estava previst.

I també tal i com estava previst ens vam haver d’estar esperant a la sala de trànsits de l’aeroport d’Istanbul més de 15 hores, fins a les 21:05 h que era l’hora de partida del vol cap a Barcelona. Vam haver de fer mans i mànigues per no morir-nos d’avorriment, anant amunt i avall i visitant mil cops les botigues del duty free. Per sort, vam trobar un bar on tenien connexió gratuïta a Internet i vam poder treure el ventre de penes de dos mesos havent de controlar els minuts de consum: en aquelles hores vam fer més consultes i vam escriure més correus que en tota l’estada a Moçambic. En contrapartida vam haver de pagar les aigües a uns 3 € i els cafès a uns 5 € (i a sobre, com que la moneda allí era la lira turca quan pagaves en euros o en dòlars arrodonien a l’alça i no et tornaven cap canvi!); lògicament, i com a bons catalans, vam saber passar més de dotze hores amb tres aigües.

El darrer dels vols va ser bastant tranquil, i d’ell només farem esment del dinar de la Senyoreta Pepis, els moments de lucidesa entre ronc i ronc (ja estàvem que no podíem ni obrir els ulls) i una samarreta de tirants blava.

Vam arribar a Barcelona als volts de la mitjanit, 54 hores i més d’11 000 km després de sortir de Maputo, només pensant en arribar a casa i al nostre enyorat llit.

I la resta ja és història.

 

Un barri (des)cuidat?

Un barri on s'hi viu

Picture 1 of 15

Bon dia a tothom, estem molt contents d’estar avui amb vosaltres per inaugurar aquesta exposició fotogràfica. Sabem que és petita i que el barri és molt més que aquestes imatges, però esperem que amb aquesta mostra la gent vegi Maxaquene-A no tan sols com el barri on tenen les seves cases sinó també com el lloc on conviuen amb els seus veïns i participen en fer del seu barri un lloc per viure.

Potser alguna imatge és dura, però reflecteix una realitat que no ha de ser obviada per tal que totes les persones reflexionin, desenvolupin o recuperin la seva il·lusió per tenir un barri per viure, un barri per a les persones.

 (…e para os nosos leitores em português:)

Estamos muito satisfeitos por estar aqui hoje com vocês para a inauguração desta Exposição Fotográfica. Sabemos que esta exposição é pequena mas o bairro é muito mais que estas imagens. Esperamos que com a mesma as pessoas vejam Maxaquene-A não só como o bairro onde os moradores têm as suas casas, mas também como um lugar para viver com os seus vizinhos e participar para fazer o seu bairro um lugar para viver.

Talvez haja imagens fortes, mas refletem uma realidade que não deve ser ignorada, de modo que todas as pessoas reflitam sobre o seu bairro, desenvolvendo ou recuperando o seu entusiasmo pelo bairro onde vivem, um bairro para as pessoas.

 

El mercat del peix de Maputo

Picture 1 of 10

El Mercado de Peixe de Maputo queda a les afores de la ciutat, de manera que hem d’agafar un taxi per anar-hi. Quan hi arribem una munió de vailets s’arremolina al voltant del cotxe i tots ens ofereixen d’acompanyar-nos. Al principi estem una mica desorientats amb tanta sol·licitud, però després comprenem el que passa: aquí, els clients compren el peix que volen a les parades i després el porten a un dels nombrosos restaurants del darrere de mercat on els hi cuinen per un mòdic preu, de manera que tots els establiments envien els seus emissaris per demanar als visitants que els triïn a ells.

En el mercat reina l’encantador caos africà, amb tot de gent passejant entre les parades i peixeteres cridant les excel·lències del seu gènere: tot és fresc i acabat de pescar, però cal anar amb compte perquè de vegades es pot veure una sospitosa capa de gebre que el recobreix delatant que en realitat és congelat. A banda i banda podem veure peix local gran i petit, sencer o al tall, i també cloïsses, gambes, calamars, sípies, llagostes i tot tipus de marisc. Alguns paradistes ruixen periòdicament els seus productes perquè es conservin lluents i amb un aspecte seductor.

Un cop comprat el peix i comprovat que pesa el que ha de pesar i que el canvi tornat és correcte, requisits que acostumen a no complir-se, el donem al nostre cuiner perquè ens el prepari. Cal armar-se de paciència perquè els minuts moçambiquesos són de 500 segons i l’espera es fa llarga, però queda amenitzada per la processó de nois que tot sovint se’ns acosten per vendre’ns els seus productes d’artesania. Com no hi havíem pensat? Anar a dinar i no portar diners per poder comprar figuretes, pintures, polseres, collarets o samarretes entre gamba i gamba!

Finalment, el menjar arriba a la taula i ens hi posem les botes omplint-nos els dits de sucs i salses.

 

La nostra primera exposició

Estem molt contents de poder-vos anunciar que el proper dia 3 de setembre a les 10 del matí s’inaugura a la Secretaria del Barri de Maxaquene-A una exposició de fotografies que hem fet al llarg d’aquests dos mesos.  Amb aquesta selecció de 15 imatges pretenem fer una breu descripció dels problemes del barri i il·lustrar com l’acció veïnal impulsada pel projecte de ESF/Kuwuka pot ajudar a millorar la qualitat de vida de la comunitat.

Evidentment, esteu tots convidats a assistir-hi, però com que ens fem el càrrec que a molts us pot ser una mica difícil per qüestions de distància, simultàniament oferirem la possibilitat de veure totes les fotografies de l’exposició de manera virtual en aquest bloc.

 

Mulungu!

Mulungu! Ens diuen els nens al passar. Estranyats, preguntem als nostres acompanyants que vol dir. Mulungu significa blanc, ens diuen. Als nens se’ls hi escapa una rialleta trapella: avui som la novetat del dia. No és gaire habitual que dos mulungus es passegin per Maxaquene i molt menys pels estrets carrers de l’interior del barri.

Mulungu 1

Picture 1 of 3

 

El dia de Matutuine

Ofrena floral

Picture 1 of 12

 

El qui es compromet ha de complir, i és per això que finalment ens disposem a descriure la festa de la comunitat de Matutuine tal i com la vam poder viure nosaltres.

Matutuine és a més d’un hora de carretera de Maputo si es decideix donar la volta a tota la badia, però si s’opta per creuar-la amb ferri, aquesta distància es pot escurçar considerablement. Com que nosaltres anàvem acompanyats de gent que ja coneixia aquesta drecera, ens vam poder estalviar un bon tros del camí i gaudir de l’experiència de agafar el transbordador.

Quan vam arribar, a Matutuine ja portaven varis dies de festa, i això es respirava en l’ambient: parades de menjar, música, ballaruca, i gent bevent i oferint una mena de beuratge que ells mateixos destil·laven i nosaltres no ens vam atrevir a tastar.

Es tractava de la celebració grossa del municipi, que vindria a ser com la festa major d’un dels nostres pobles o ciutats. Com a tots els esdeveniments d’aquest tipus, el primer acte va consistir en una cerimònia d’inauguració per part de les autoritats consistent en discursos i ofrenes florals als herois (una mena d’equivalent al nostre soldat desconegut). A continuació amb música de timbals vam anar cap a la plaça de la vila, on es va donar inici als actes festius amb tota una sèrie d’actuacions, balls, teatre, càntics, més discursos, danses tribals i tota una sèrie d’espectacles que entretenien a tots els presents.

Un cop acabats els actes oficials, la gent va començar a anar cap a la zona de parades, música i beure per continuar la festa tot ballant, omplint-se la panxa i remullant-se la gola mentre nosaltres no perdíem punt ni amb els nostres ulls ni amb les nostres càmeres.

L’acte de dinar va tornar a ser tot un cerimonial: com que anàvem convidats per una ONG amb representació local (KUWUKA), ens van convidar al dinar de germanor que organitzaven les autoritats. El protocol a l’hora de menjar va ser molt marcat, en tant que primer van aixecar-se i servir-se el dinar la governadora i el seu seguici, després ho van fer les autoritats militars, a continuació els veterans de guerra del poble, alguns d’ells ja una mica atrotinadets, i finalment tota la resta; veient l’afició amb la que s’omplien els plats els que anaven abans que nosaltres, per un moment ens vam témer que ens quedaríem sense dinar, però  finalment les nostres pors es van dissipar quan vam veure que de la cuina anaven sortint amb més teca i que comptaven amb reserves per a tothom. Seguint el consell dels nostres guies vam endrapar sense entretenir-nos i vam marxar tot seguit per estalviar-nos la tanda de discursos de la sobretaula i arribar al port amb suficient temps com per trobar plaça pel cotxe.

A Catembe, a l’altre costat de la badia, vam poder gaudir d’unes vistes espectaculars de Maputo mentre es posava el sol i les barques pesqueres tornaven amb les captures del dia.

 

 

We want YOU

El nostre servidor de bloc te instal·lades unes eines que ens permeten saber les consultes que té i des d’on es produeixen, i estem molt contents de poder dir que aviat arribarem a la xifra de 2000 visites.

De tota manera, el que no podem és saber qui ha realitzat les visites ni si ha trobat interesants o satisfacrtòries la informaciò i les fotografies que ha pogut consultar. Alguns de vosaltres ens heu deixat valuosos comentaris que estimulen el debat i ens motiven a seguir publicant, però ens agradaria molt veure reflectides les vostres opinions amb més freqüència. Sabem també que alguns de vosaltres teniu un interès per la fotografia que va més enllà de la mera afició i que amb els vostres comentaris ens podríeu ajudar a tenir visions que potser no se’ns haurien acudit tots sols nirant-nos l’un a l’altre.

És per tot això que us demanem, si us plau, una participació més activa en el bloc i que els que no heu fet encara cap intervenció us animeu a trencar el gel.

 

 

Una escapada al Kruger

No podíem deixar escapar l’oportunitat de conèixer el Parc Kruger tenint-lo tan a la vora, així que el cap de setmana passat, aprofitant que uns nous amics havien llogat un cotxe per anar-hi, ens vam unir a ells. Va ser un pla molt improvisat i sense gaire preparació: divendres pel vespre ens ho proposaven i dissabte de matinada ja estàvem en marxa.

Família de senglars

Picture 1 of 21

La distància és molt curta i per això es preveia que el viatge només havia de durar al voltant d’una hora, però vam decidir de quedar ben aviat, a les sis del matí, per poder aprofitar el dia. Aviat vam adonar-nos de l’encert de la nostra decisió, ja que havíem oblidat els tediosos tràmits i les llargues cues de la doble duana, primer al costat moçambicà i després al sud-africà, que, amb declaració de cotxe llogat inclosa, ens van fer deixar allí al voltant d’un parell d’hores i arribar a les portes del parc a vora de les deu del matí. De tota manera, què volíem? Som a Àfrica i aquí les coses van al seu ritme lent i pausat, sense presses, com si en algun moment s’hagués aturat el seu rellotge per fer-nos assaborir amb més sibaritisme cada instant.

La diferència entre Moçambic i Sud-Àfrica es va fer palesa ja només travessar la frontera, en la qualitat de les carreteres, la sensació de netedat, la distribució més racional de les construccions, els inacabables conreus a ambdós costats amb immensos sistemes de rec mòbil, les botigues plenes d’articles atractius i ben ordenats… semblava que havíem creuat una frontera delimitat¡da per una serralada infranquejable de milers de metres d’alçada que separés dues valls amb característiques geoclimàtiques absolutament diferents, però la veritat és que la transició geogràfica entre tots dos països es produeix en continuïtat a través d’una gran plana i l’únic que els separa és una barrera de filferro espinós amb abast només humà. És una llàstima veure unes diferències tan notables a banda i banda; haver estat al costat moçambicà durant setmanes veient el que s’ha de pagar per bens bàsics com la llet, els cereals, l’oli i tants d’altres que, per no produir-se en el país (!), s’han d’importar del del costat.

No és la nostra intenció oferir aquí una descripció de la vida i miracles del Parc Kruger, ja que en comptes de copiar i enganxar nosaltres els continguts de la wikipedia/viquipèdia podeu consultar-la vosaltres directament. Només us direm que es tracta d’un immens parc natural situat a Sud-Àfrica just al costat de la frontera amb Moçambic, amb una extensió comparable amb la d’Israel (…ja estem copiant!), i amb una extraordinària riquesa d’espècies animals. Els que hem tingut la sort d’haver estat ja en algun dels parcs naturals africans coneixem la famosa expressió dels Big Five (els Cinc Grans), que fa referència a cinc grans animals mítics que tothom vol contemplar: el lleó, l’elefant, el búfal, el rinoceront i el lleopard. Evidentment, tothom té les seves pròpies expectatives pel que fa al que pretén trobar-se quan va a un parc d’aquestes característiques, però el poder veure directament i en llibertat els Big Five és tot un repte i constitueix com una mena de culminació personal. No els vam arribar a veure tots cinc, ja que com sempre se’ns va escapar el més preuat per nosaltres: el lleopard. Tot i així els altres quatre sí que van fer presència i fins i tot ens vam trobar cara a cara, amb un immens rinoceront blanc, tan gairebé a tocar que fins i tot vam pensar que potser hauríem de córrer, cosa que no ens havíem ni plantejat com a possible… i impales, i nyus, i zebres, i senglars, i majestuoses girafes, i hipopòtams, i mones, i kudus, i una munió d’espècies d’ocells de mil colors que es van arremolinar al nostre voltant mentre dinàvem, plantant-se descaradament a sobre de la taula per veure si podien pispar alguna molleta (quina raó que tenies, Francesc, quan ens parlaves de com de desconfiats són els animals europeus en comparació amb els d’altres regions del món!).

Acabada la visita al parc, vam posar rumb a casa en un viatge de tornada ple de petites incidències. Per començar, de nou els farragosos tràmits de la doble duana en la que, aquest cop sí, van intentar enganxar a un dels nostres companys amb una suposada (i inexistent) incorrecció burocràtica que els hi permetés clavar-li una bona multa l’import de la qual es podés després embutxacar el funcionari de torn; malauradament per ells, es van trobar amb algú que no va voler donar el seu braç a tòrcer i que, com a brasiler que era, coneixia bé l’idioma, de manera que aquell vespre es van haver de quedar amb les ganes de fer-se el sobresou. Les aventures no van acabar aquí, ja que després de parar-nos dos cops a la carretera en controls policials sense més rellevància, en arribar a l’entrada de Maputo un últim control policial no va poder evitar la temptació d’aprofitar l’oportunitat que brindava un cotxe amb quatre turistes blancs: ens van fer sortir a tots el vehicle i ens van demanar la documentació, informant-nos que, casualment, cap dels quatre, per un motiu o un altre, tenia els papers en regle i que tots ens trobàvem en una situació administrativament irregular; ni tan sols el cotxe complia amb els requeriments. Ens van tenir més de tres quarts d’hora discutint i justificant, i fins i tot el Tabare va arribar a trucar a l’ambaixada, i finalment, quan van veure que no erem la presa fàcil que estaven buscant i que no afluixaríem la mosca fàcilment (no deuen saber que els catalans tenim aquell espasme natural que ens causa tantes dificultats per obrir el puny), ens van acabar deixant marxar, no sense abans fer un últim intent i regirar-nos a tots quadre de dalt a baix en busca de “drogues o armes” (les nostres dificultats per contenir un sorollós atac de riure només quedaven apuntalades per la por a possibles represàlies degudes a una manca de respecte a l’autoritat).

És una llàstima que en un país amb un potencial turístic tan gran que li podria suposar una important font d’ingressos i, per tant, de riquesa la policia es dediqui a espantar els visitants amb tanta impunitat que fins i tot en les guíes de viatge té una secció dedicada.