MATI – A água que não chega

 

A ONG catalã Enginyeria Sense Fronteres (ESF) e a União Nacional de Camponeses – Moçambique (UNAC) estão a trabalhar num projeto para melhorar o acesso das populações à água no distrito de Funhalouro. Este ano, a crise financeira na Europa resultou no cancelamento da maioria dos fundos do governo para as ONG, o que resultou na interrupção da iniciativa em Funhalouro.

Jordi Capell e Tabare Moreyra são estudantes de fotografia na Universidade Politécnica de Catalunha (UPC). Este ano, foram voluntários da ESF, documentando as actividades da organização em Moçambique. Este é o seu primeiro projeto documental, no cual eles aumiram todas as tarefas do processo de produção, com um equipamento muito limitado, mas uma grande dose de motivação. Este trabalho foi financiado em parte com o apoio de uma bolsa do CCD da UPC.

 

Projecció de MATI al Dockanema

Estem molt contents de poder-vos anunciar que el nostre documental MATI - L’aigua que no arriba (MATI - A água que não chega en portuguès) ha estat seleccionat per a la seva projecció el el festival de documentals Dockanema.

El festival Dockanema és una mostra internacional de cinema documental que se celebra amb periodicitat anual a Maputo, la capital de Moçambic, on és un dels esdeveniments culturals més importants de l’any. Enguany se celebra la seva setena edició, on es projectaran més de 80 títols entre els dies 14 i 23 de setembre.

En aquest enllaç podeu consultar el programa del festival:

http://dockanema.files.wordpress.com/2012/09/grelha-dockanema-2012-2.jpg

Com podreu veure, MATI es projectarà el dissabte 15 de setembre a les 16:50 h a la Facultat de Lletres i Ciències Socials de la Universitat Eduardo Mondlane i el dilluns [Segunda Feira en portuguès] 17 de setembre a les 16:50 al Centre Cultural Franco-moçambicà.

També podeu consultar el catàleg del festival [en la pàgina 47 és on figura la ressenya del nostre curt] a:

http://issuu.com/gabrielborges3/docs/7dockanema2012_?mode=window&backgroundColor=%23222222

Estem molt orgullosos de poder presentar el nostre treball en un festival d’aquestes característiques, on s’hi projectaran produccions de figures de la talla d’Oliver Stone.

 

Mati vol dir aigua en xitshwa, la llengua local que es parla en el documental. L’ONG catalana Enginyeria Sense Fronteres (ESF) i la União Nacional de Camponeses (UNAC) de Moçambic han estat traballant conjuntament en un projecte per millorar l’accés a l’aigua al districte de Funhalouro, a Moçambic. Aquest any, degut a la crisi financera que afecta Europa s’ha cancel·lat gran part del finançament governamental a les ONG i com a conseqüència s’ha hagut d’interrompre el projecte d’ESF/UNAC a Funhalouro.

Com a estudiants de fotografia al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), durant l’estiu de 2012 hem treballat amb ESF documentant les activitats d’aquesta ONG a Moçambic. Aquest és el nostre primer documental i en ell hem assumit totes les tasques del procés de producció amb un equipament molt limitat però amb una gran motivació. Aquest treball s’ha realitzat amb el suport parcial d’una ajuda del CCD de la UPC.

 

L’etern retorn a casa

Ja tot s’ha acabat,
s’escampa la pols del combat…

Ja som a casa.

El viatge de tornada va ser un via crucis amb múltiples etapes que va començar dimarts de la setmana passada quan a les 19:00 h vam agafar el maximbombo [autocar cutre] que ens havia de portar a Johannesburg. Aquesta va ser potser la part més incòmoda de tot el trajecte, ja que, tot i que la distància no era excessiva (uns 550 km), el vehicle, amb files de cinc seients (dos més tres) i un passadís per on s’havia d’avançar de costat, estava dissenyat per interferir al màxim amb el benestar i l’ergonomia, i el seu estat de conservació, amb la meitat dels seients que estaven travats en posició abatuda i els llums del passadís gairebé tots trencats, encara ajudava més al mal d’esquena i a l’insomni. Cap a les 21 h vam arribar a la frontera i va començar el joc de l’oca amb l’estampament dels respectius segells de sortida i entrada als passaports i els corresponents controls policials intermedis; per sort, aquest cop no va haver cap problema amb duanes i declaracions. Un cop acabats tots els tràmits la resta del viatge cap a Johannesburg va transcórrer sense cap incidència, amb els ulls tancats i la regió lumbar cada cop més encarcarada.

Vam arribar a Park Station, a Johannesburg, a les 4:30 h de la matinada, mitja hora més aviat de l’hora prevista (no ens ho podíem creure!), i vam estar fent temps a que obrís el tren cap a l’aeroport. Com ja havia passat a l’anada feia un fred que pelava, però aquest cop els mulungus havíen après la lliçó i portaven preparades les jaquetes i els jerseis. A les 6:30 h, aprofitant que van obrir les primeres cafeteries vam poder fer el primer esmorzar a un preu realment raonable des de feia més de dos mesos i després ja vam agafar el tren. L’espera a l’aeroport va ser força llarga, ja que el vol cap a Istanbul no sortia fins a les 18:45 h, i els tràmits del check in no els vam poder fer fins un parell d’hores i escaig abans, de manera que vam tenir gairebé deu hores poder gaudir de l’arquitectura civil sud-africana, dels bancs del vestíbul de l’aeroport i  de tant en tant de la vista d’algun dels passavolants. Durant l’estada vam coincidir amb una de les cooperants que havíem conegut a Inhambane, que per un retard de vols i la negligència de LAM havia perdut l’enllaç a Jo’burg i portava des del dia anterior buscant un vol que la portés cap a casa; per sort, estant nosaltres allí va poder solucionar el marró i trobar in extremis un passatge cap a Barcelona [esperem que la resta del viatge anés bé i tinguessis un bon retrobament, Cèlia]. No voldríem deixar de comentar que la sala de fumadors de l’aeroport de Johannesburg és una passada, com en els vells temps!

No podem dir que el vol fins a Istambul transcorregués sense cap incidència, perquè en un moment donat es va sentir que per megafonia es demanava si hi havia algun metge a l’avió… i mira tu, va resultar que sí que n’hi havia un… però només un! Què hi farem! La situació, però, es va resoldre fàcilment i, ara sí, el vol va prosseguir amb normalitat, arribant a la seva destinació a les 4:30 h de la matinada tal i com estava previst.

I també tal i com estava previst ens vam haver d’estar esperant a la sala de trànsits de l’aeroport d’Istanbul més de 15 hores, fins a les 21:05 h que era l’hora de partida del vol cap a Barcelona. Vam haver de fer mans i mànigues per no morir-nos d’avorriment, anant amunt i avall i visitant mil cops les botigues del duty free. Per sort, vam trobar un bar on tenien connexió gratuïta a Internet i vam poder treure el ventre de penes de dos mesos havent de controlar els minuts de consum: en aquelles hores vam fer més consultes i vam escriure més correus que en tota l’estada a Moçambic. En contrapartida vam haver de pagar les aigües a uns 3 € i els cafès a uns 5 € (i a sobre, com que la moneda allí era la lira turca quan pagaves en euros o en dòlars arrodonien a l’alça i no et tornaven cap canvi!); lògicament, i com a bons catalans, vam saber passar més de dotze hores amb tres aigües.

El darrer dels vols va ser bastant tranquil, i d’ell només farem esment del dinar de la Senyoreta Pepis, els moments de lucidesa entre ronc i ronc (ja estàvem que no podíem ni obrir els ulls) i una samarreta de tirants blava.

Vam arribar a Barcelona als volts de la mitjanit, 54 hores i més d’11 000 km després de sortir de Maputo, només pensant en arribar a casa i al nostre enyorat llit.

I la resta ja és història.

 

Un barri (des)cuidat?

Un barri on s'hi viu

Picture 1 of 15

Bon dia a tothom, estem molt contents d’estar avui amb vosaltres per inaugurar aquesta exposició fotogràfica. Sabem que és petita i que el barri és molt més que aquestes imatges, però esperem que amb aquesta mostra la gent vegi Maxaquene-A no tan sols com el barri on tenen les seves cases sinó també com el lloc on conviuen amb els seus veïns i participen en fer del seu barri un lloc per viure.

Potser alguna imatge és dura, però reflecteix una realitat que no ha de ser obviada per tal que totes les persones reflexionin, desenvolupin o recuperin la seva il·lusió per tenir un barri per viure, un barri per a les persones.

 (…e para os nosos leitores em português:)

Estamos muito satisfeitos por estar aqui hoje com vocês para a inauguração desta Exposição Fotográfica. Sabemos que esta exposição é pequena mas o bairro é muito mais que estas imagens. Esperamos que com a mesma as pessoas vejam Maxaquene-A não só como o bairro onde os moradores têm as suas casas, mas também como um lugar para viver com os seus vizinhos e participar para fazer o seu bairro um lugar para viver.

Talvez haja imagens fortes, mas refletem uma realidade que não deve ser ignorada, de modo que todas as pessoas reflitam sobre o seu bairro, desenvolvendo ou recuperando o seu entusiasmo pelo bairro onde vivem, um bairro para as pessoas.